Crónica de la VTF

3:45 del matí (o de la nit, segons se mire), encara no estaven possats ni els carrers, pero dóna igual. La matinada valia la pena, ens esperava un dia molt entretingut.

Arribarem amb el temps justet de arreplegar el dorsal i anar cap a l'eixida en la plaça. Estavem quasi tots nerviosos (o cagats, segons se mire). Uns perque sabien on anaven i altres perque no tenien ni idea on s'havien clavat.

Ara si, les campanades de l'esglesia anuncien que son les 6 i seguidament es dona la eixida. Arreen tots cap avall, com si d'una popular es tractara. Juan Carlos i jo ens coloquem dels 20 ó 30 primers, i li dic al meu company que ací estavem bé, i com podeu comprobar en les clasificacions no m'equivocaria de molt. Després dels kilòmetres de carretera, comença la funció. En l'entrada de la senda es fa un xicotet tapó i la gent comença a posar-se nerviosa, pasant quasi uns per damunt d'altres. Mareeeee, com està la gent de eufòrica. Menys mal que la forta pendent de "El mur" va llevant la tonteria a més d'un.

Juan Carlos es queda darrere de mí, pero note que en la primera baixada vaig frenant-lo, així que li dic que es pose davant. Ell no volia perque tenia por de anar massa apressa i després rebentar, al final va tirar i jo vaig baixar a la meua marxa, que després de varios bacs li tinc un poc de respecte a les baixades. No voldria perdrem la cursa o la temporada (en el millor dels casos) per guanyar uns minuts, mira, que li hem de fer...

En les pujades era on conseguía arrimarme un poc a ell, fins que arribarem al control de La Nevera en el km.15, on després vindria una de les baixades més tècniques. Ahi li vaig dir: - Mira, este es el punt més alt de la cursa, et queden 4 pujades fortes, ni se t'ocurrisca esperarme, tira i si rebentes ja t'arreplegaré. Entonces jo vaig seguir a la meua i ja el vaig perdre de vista.

Quant vaig arribar al control del Marianet va coincidir que donaven la eixida de la Mitja VTF per als Juniors i Cadets. Prompte hem van adelantar els xiquets, hi ha que vore com van. Menuda cantera tenen allí.

La resta de cursa va anar de lo més bé, ni pájara, ni rampes, ni ampolles, ni ungles negres, ni bacs, ni res de res. Tampoc vaig topar amb Juan Carlos, cosa que hem va alegrar molt, ja que això volia dir que li havia anat bé. Tan sols li se va atragantar un poquet la sendeta de formigó final, com a quasi tots.

Al final, 35 minuts menys que l'any passat i la mitat de cansat. Pareix que hem recuperat bé de la CSP115.

Com els demés encara tardarien prou, Juan Carlos i jo ens anarem cap al cotxe, que el teniem aparcat justet en el cami on pasava la cursa. Una vegada allí vam vore passar a Miguel, que portava la cama tota rascada de un bac, i a Mario, que anava prou tocat. Al ratet venia Toni Pastor i Tovi, estos ja anaven més sobrats. Després Navalón com sempre, en els ultims kms. ja no podia córrer. 10 minuts després pasarien junts Sanchis (que el pobre home va patir una pájara) i Jose Luis (que encara que es queixe molt, va sobrat). Mitja hora després voriem arribar a Rafa Bonete, que pese a no haver entrenat molt, encara va salvar la papeleta. I finalment, que no sabiem si arribaria ni com arribaria, entrava Jose Maria, en poc més de 7 hores, sorprenentment sobrat i content (si que se la va agafar amb calma, si). Ara, no es pot queixar del "paseillo" que li vam fer els companys abans de entrar en meta, això no li ho fan a tots. Tampoc es poden queixar Juan Carlos i Tovi de la inesperada visita de les seues dones a Fondeguilla.

A la fi, ens ho vam passar molt bé, bon ambient i bona gent. Vam coneixer i saludar a molta gent, com Ximo, del club Amics de la Volta al Terme, finisher de la CSP115 amb 28 hores, Àngel Font, una parella pare-filla, el pare de més de 70 anys i tota la vida corrent junts, dos xics del C.A.Correliana, un amb una espècie de sandalies i l'altre amb espardenyots, Efrén Forcada, un conegut del Club Marató i Mitja, o Juan Font, de 75 anys i natural de Fondeguilla, que encara es conserva com un xaval.

Lo bo de la VTF, a més del impresionant recorregut, es el bon ambient que hi ha, sobretot en el dinar. Tinguerem sort en el sorteig d'un sopar, que li tocà a Navalón, i a més ens van donar el segon premi al equip més nombrós, i si haguera hagut un premi per al equip més escandalós segur que ens haviem emportat el primer, jejeje. Hui hem feia més mal la gola (de cridar i animar) que les cames.

Després de menjar i beure tot el que vam voler i més, ens ferem la foto oficial i cap a casa tots contents. Només un ha dit que no tornarà (això ho diu ara), algo que estadisticament està prou bé, donat la duressa de la prova.

Moltes gracies a tot el poble de Fondeguilla per deixar-nos gaudir de les seues muntanyes, tractar-nos tant bé i fer-nos passar un dia tan agradable. Això no té preu.

Gracies per fer-nos sentir cada vegada més amics de la Volta al Terme.

Gracies també a l'amic Jean-nöel per dedicar el seu temps en fer videos com este, per a que el podam gaudir tots:

Fins l'any que vé.