martes, 7 de marzo de 2017

Cronica de la Marató de Carricola

10 anys son els que porte correguent per muntanya. Vaig començar en la pujada al Montcabrer de 21 kms. i he acabat en el Ultra Trail del Montblanc, de 170. Al principi t'ho veus tot com una muralla. Molt lluny quedava el somni de poder fer alguna animalada de eixes que feien només quatre penjats. Pero com tot en esta vida, allò que vols, se pot conseguir si lluites per ell amb constancia i sacrifici, o al menys intentar-ho. Perque jo soc dels que opinen que sempre tens que tindre algo en ment, un repte, una meta, algo que siga la excusa que et faja fer coses que la gent «normal» ho veu com una locura. En açò no vull dir que vages cada vegada a més, cadascu sap on esta el seu limit, o al menys on vol que estiga.
L'any pasat vaig complir el mes gran somni que tenia, que era correr el Montblanc. Eixe esdeveniment i certs canvis en la meua vida han sigut un punt de inflexio per a mi.
Ara, en la meua parella actual, tot ha cambiat. Ara es ella la que me motiva a seguir endavant, i tambe, entre altres coses, a tornar a tindre ganes de escriure croniques. Es una persona constant i lluitadora en la vida, facultats que son molt importants en este esport. Crec que arribara lluny. Ja me costa seguir-la, jejeje.
Este diumenge era un dia molt important per a ella, la seua primera marató de muntanya. I menuda marató. Carricola, 43k 2600+, casi res.
Objectiu, acabarla.
A les 7:30 i en la musica de Phil Collins començava la carrera, a ritme de popular, per els carrers de Carricola cap avall.
Bon ambient per tot el poble, musica i ganes de pasar-ho be.
Enseguida es va estirar el grup i poc a poc cadascu anava colocant-se en el seu puesto. Eliseo ens va alcançar i varem fer practicament tota la carrera junts.
Els kilometres anaven pasant com si res, i es que quant uno te en ment els 42 kms., 10 li pareixen insignificants. Llevant de la pujada al castell, no va vindre cap costera dura fins que varem eixir de Beniatjar, al km. 20. Ahi començava una xicoteta pujada, per a despres baixar a buscar la grossa: el regall.
Per el cami, varem saludar a dos amics de Isa, de quant feia senderisme (com a prosperat, la tia), que havien anat a cobrir la carrera. Bons fotografs i millors persones. Dani i Cristobal, gracies per les fotos i per els anims.
Afrontem amb ganes la pujada al Benicadell per el regall. Que jo conega, per esta zona no hi ha pujada mes dura que esta, si no haveu pujat mai, vos convide a que ho feu, es impresionant. Pero encara mes impresionant es vore com corredors i corredores apreten les dents i tiren cap amunt sense mirar darrere, i en 28 kms a l'esquena, com si haguera sigut un simple calfament.
Una hora de pujar i pujar sense parar, per una pedrera que te arrastrava cap avall, fins que per fi arribarem dalt de tot. Alli es quant ja varem perdre de vista a Eliseo, que es va quedar un poc darrere.
Ara «nomes» quedaven 12 kms., la majoria cap avall.
Aci es on creia jo que patiria ella mes, pero no, despres de tot els kms. i la pallissa del regall, sorprenenment va començar a tirar ella de mi, amb un «trote cochinero», que diguem nosaltres, quasi que hasta meta.
Portavem durant tota la carrera a un altra xica darrere a pocs metres. Jo li deia que se olvidara de ella, que la carrera es molt llarga i que el nostre objectiu era acabarla, que si ella va mes que tu, al final te pasara.
Quant varem agafar la primera pista que picava un poc amunt, km. 38, nosaltres varem decidir relajar-nos un poc i la xica ens va pasar. Isa ja estava convençuda de que anava a acabar la marató i en aixo se conformava. Per darrere ja no venia ningú.
Afrontem la ultima pista cap amunt, i per fi, la ultima senda que ens porta al poble. Portavem ja 7 hores en marxa.
200 metres abans vam decidir que tiraria jo davant. Li vaig dir, emocionat: «Disfruta de este moment, persque es teu, i no vas a oblidar-ho mai»
I vaig tirar jo davant....
Mentres baixava, jo recordava totes les penes i alegries que ha tingut que pasar per a arribar aci, i veia reflejada en la seua cara la mateixa ilusio quant jo, fa ara 10 anys, tambe vaig pasar per el mateix, alla en Segorbe.
I es que a mes sacrifici, mes satisfaccio.
Enhorabona de tot cor, t'ho mereixies. Estic molt orgullos de tu. Has deixat el nom del Papelo ben alt.
Tambe la meua enhorabona a tots els demes papelos, a Toni Pastor per eixe trofeu, a Maset que esta com un bou, Aparisi, Santi, Jose Luis, Rafa, com no... a Eliseo. I a tot el poble de Carricola i tambe de Beniatjar, enhorabona, seguiu aixina. I a tota la gent que estava colaborant, animant i fent fotos, moltes gracies.
Per cert, se tira molt, molt de menys als companys lesionats. Jose Maria, Micó... anims, vos esperem.

No hay comentarios:

Publicar un comentario